Els estunmens són els especialistes que suplanten els actors de les pel·lícules en escenes de risc. Sempre han estat persones anònimes, però són uns professionals. Els actors Nao Albet i Marcel Borràs han muntat un musical –o, si voleu, una òpera – que parla sobre l’amor i la violència a través de la figura dels especialistes de cinema: els estuns. La música és del compositor Fernando Velázquez i l’orquestra, en directe, és la del Gran Teatre del Liceu. Tot un luxe.
El guió és simple: després de la tràgica mort del seu fill jove una mare vol venjança i una sèrie d’herois busquen la manera de dur a terme la aquesta venjança. Però en aquest cas la trama no té gaire importància, la gràcia és utilitzar i donar protagonisme a aquests professionals que no coneix ningú. Dues hores d’espectacle trepidant, sense reparar en efectes. De vegades el fil de la història es perd una mica, però ja hem dit que el guió, aquí, és el de menys. Cada actor té la rèplica de l’especialista, que pot ser llançar-se de dalt d’una torre, o volar pels aires, o cremar-se viu, o, naturalment, cantar com un tenor o un baix professional. I aquests “especialistes” són els que donen forma a l’espectacle, els que et fan agafar interès per l’obra, encara que en segons quin moment sigui caòtica (però amb gràcia). Els estunmens és una obra curiosa, diferent, on l’heroi cau del pedestal perquè tot pot ser falç, un engany.